INHIBIDORS ENZIMÀTICS

Els inhibidors enzimàtics són molècules que uneixen els enzims i fan disminuir la seva activitat. Per mitjà del bloqueig de l'activitat dels enzims, es pot matar un patogen i corregir el desbalanç metabòlic; tal com fan moltes drogues, les quals són inhibidors enzimàtics. Aquests, també, han estat utilitzats com a herbicides i pesticides. No totes les molècules que uneixen als enzims són inhibidors; sinó que també hi ha activadors enzimàtics, molècules que s'uneixen als enzims i incrementen la seva activitat enzimàtica. La unió d'un inhibidor a un enzim pot fer aturar l'entrada del substrat al centre actiu o pot evitar la catalització de la reacció. La substància inhibidora pot ser reversible o irreversible. 

Els inhibidors reversibles s'uneixen a enzims de forma no covalent com són els ponts d'hidrogen, les interaccions hidrofòbiquesi les unions iòniques. Molts dels ponts dèbils entre l'inhibidor i el centre actiu, es combinen per formar ponts forts i específics. En contrast amb els substrats d'inhibidors irreversibles, els reversibles generalment no se sotmeten a reaccions, ja que la seva unió pot ser fàcilment trencada per dilució o diàlisis. Hi ha quatre classes reversibles d'inhibidors enzimàtics. Aquests han estat classificats segons l'efecte que produeixen en variar la concentració de substrat.^[

Els inhibidors irreversibles, normalment, modifiquen un enzim covalentment, per la qual cosa la inhibició no pot ser invertida. Els inhibidors irreversibles acostumen a contenir grups funcionals reactius com aldehids, grups nitrogenats, haloalcans o alquens. Aquests grups electrofílics reaccionen amb les cadenes d'aminoàcids per formar unions covalents. Els residus modificats són aquells que contenen en les seves cadenes laterals nucleòfiles com, per exemple, un grup hidroxil o un grup sulfhidril. Això inclou als aminoàcidsserina, cisteïna, treonina o tirosina.

GLUCÓLISIS

La glucólisis o glicolisis (del griego glycos: azúcar y lysis: ruptura), es la vía metabólica encargada de oxidar o fermentar la glucosa y así obtener energía para la célula. Ésta consiste de diez reacciones enzimáticas que convierten a la glucosa en dos moléculas de piruvato, la cual es capaz de seguir otras vías metabólicas y así continuar entregando energía al organismo.

Es la vía inicial del catabolismo (degradación) de carbohidratos, y tiene tres funciones principales:

1.- La generación de moléculas de alta energía (ATP y NADH) como fuente de energía celular en procesos de respiración aeróbica(presencia de oxígeno) y anaeróbica (ausencia de oxígeno).

2.- La generación de piruvato que pasará al Ciclo de Krebs, como parte de la respiración aeróbica.

3.- La producción de intermediarios de 6 y 3 carbonos que pueden ser ocupados por otros procesos celulares.

Cuando hay ausencia de oxígeno (anoxia o hipoxia), luego que la glucosa ha pasado por este proceso, el piruvato sufrefermentación, una segunda vía de adquisición de energía que, al igual que la glucólisis, es poco eficiente. El tipo de compuesto obtenido de la fermentación suele variar con el tipo de organismo. En los animales, el piruvato fermenta a lactato y en levadura, el piruvato fermenta a etanol.

En eucariotas y procariotas, la glucólisis ocurre en el citosol de la célula. En células vegetales, algunas de las reacciones glucolíticas se encuentran también en el ciclo de Calvin, que ocurre dentro de los cloroplastos.

La amplia conservación de esta vía incluye los organismos filogenéticamente más antiguos, y por esto se considera una de las vías metabólicas más antiguas.

El tipo de glucólisis más común y más conocida es la vía de Embden-Meyerhoff. Glucólisis será usada aquí como sinónimo de la vía de Embden-Meyerhoff.

http://www.profesorenlinea.cl/Ciencias/Glucolisis_o_Glicolisis.html

CICLO DE CALVIN

El ciclo de Calvin consiste en una serie de procesos bioquímicos que se realizan en el estroma de loscloroplastos de los organismos fotosintéticos.

Durante la fase luminosa de la fotosíntesis, la energía lumínica ha sido almacenada en moléculas orgánicas sencillas (ATP), que aportarán energía para realizar el proceso y poder reductor, es decir, la capacidad de donar electrones (reducir) a otra molécula (dinucleótido de nicotinamida y adenina fosfato o NADPH+H⁺). En general, los compuestos bioquímicos más reducidos (es decir, los que tienen mayor cantidad de electrones) almacenan más energía que los oxidados (con menos electrones) y son, por tanto, capaces de generar más trabajo (por ejemplo, aportar la energía necesaria para generar ATP en la fosforilacion oxidativa).

En el ciclo de Calvin se integran y convierten moléculas inorgánicas de dióxido de carbono en moléculas orgánicas sencillas a partir de las cuales se formará el resto de los compuestos bioquímicos que constituyen los seres vivos. Este proceso también se puede, por tanto, denominar como de asimilación del carbono.

La primera enzima que interviene en el ciclo y que fija el CO₂ atmosférico uniéndolo a una molécula orgánica (ribulosa-1,5-bisfosfato) se denomina RuBisCO (por las siglas de Ribulosa-1,5-bisfosfato carboxilasa-oxigenasa).

Para un total de 6 moléculas de CO₂ fijado, la estequiometría final del ciclo de Calvin se puede resumir en la ecuación:

6RuBP + 6CO₂ + 12NADPH + 18 ATP + 12H⁺ + 6H₂O → 6RuBP + C₆H₁₂O₆ + 12NADP⁺ + 18ADP + 18 Pi

que representaría la formación de una molécula de azúcar-fosfato de 6 átomos de carbono (hexosa) a partir de 6 moléculas de CO₂.

FOTOSISTEMES I FASE LLUMINOSA

FOTOSÍNTESI

Què és la fotosíntesi?

Si una planta té gana no pot desplaçar-se. Així, com s'ho fan les plantes per alimentar-se i sobreviure? La fotosíntesi és el procés que utilitzen per fabricar el seu propi "aliment" a partir de l'energia del sol, diòxid de carboni i aigua.

Durant la fotosíntesi el diòxid de carboni i l'aigua es combinen amb l'energia solar per crear glucosa i oxigen. La glucosa és el sucre que actua com a "aliment" per a les plantes; l'oxigen, que és essencial per a la vida animal, és un producte de rebuig de la fotosíntesi.

La fotosíntesi té lloc als cloroplasts, un orgànul que es troba només a les cèl·lules vegetals i no a les animals. Dins el cloroplast es poden diferenciar dues zones o compartiments:

• Un compartiment intern format per sacs aplanats anomenats tilacoides i que s'anomena espai tilacoidal. L'energia de la llum solar és capturada per la clorofil·la, un pigment que es troba a la membrana tilacoidal.
• L'espai interior del cloroplast que envolta els tilacoides, anomenat estroma i ple de fluid. És on es produeix glucosa a partir del diòxid de carboni.

Què entra dins la cèl·lula vegetal? Els reactius per a la fotosíntesi són el diòxid de carboni i l'aigua, a més de la llum solar. La fotosíntesi és una reacció química i necessita diòxid de carboni i aigua a més de l'energia de la llum solar. Com arriben a cada cèl·lula vegetal?

1. La clorofil·la és el pigment que dóna color verd a les fulles. Es troba als cloroplasts i és l'encarregada de capturar l'energia del sol.
2. Les "venes" de les fulles i els vasos de la tija tenen com a funció dur l'aigua des de les arrels fins a les cèl·lules de les fulles.
3. El diòxid de carboni entra dins la fulla des de l'aire a través d'unes obertures especials anomenades estomes (figura següent).

Què produeix una cèl·lula vegetal? Els productes de la fotosíntesi són glucosa i oxigen: això vol dir que es formen al llarg del procés.

• La glucosa, l'aliment de les plantes, es pot utilitzar per emmagatzemar energia en forma de molècules de glúcid. També es pot utilitzar per fabricar altres molècules que la planta necessita.
• L'oxigen és un producte de rebuig que la planta allibera a l'atmosfera a través dels estomes. Com bé saps, els animals necessitem oxigen per a viure: sense els organismes fotosintètics com les plantes no tindríem prou oxigen a l'atmosfera.

La reacció global de la fotosíntesi és la següent: 6 molècules de diòxid de carboni (CO₂) i 6 molècules d'aigua (H₂0), amb la participació de l'energia solar, produeixen 1 molècula de glucosa (C₆H₁₂O₆) i 6 molècules d'oxigen (O₂). Amb símbols químics l'equació és aquesta:

6CO₂ + 6H₂O  C₆H₁₂O₆+ 6O₂.

Cloroplast 

https://sites.google.com/site/cienciesdelavida/funcions-cel-lulars/fotosintesi

SVEDBERG

Un svedberg (símbolo S, a veces Sv) es una unidad no incluida en el SI que se usa en ultracentrifugación. Se nombró en homenaje al físico y químico sueco Theodor Svedberg (1884-1971), galardonado con el Premio Nobel de Química en 1926 por su trabajo en la química de los coloides y su invención de la ultracentrífuga.

El svedberg es una unidad para medir el coeficiente de sedimentación de una partícula o macromolécula cuando son centrifugados en condiciones normales. Esta magnitud tiene dimensiones de tiempo, de modo que un svedberg equivale a 10^-13segundos.

Los valores en svedbergs no son aditivos, por ejemplo: los ribosomas eucarióticos están formados por dos subunidades, una 60 S y otra 40 S. Sin embargo, el valor final del conjunto del ribosoma no es 100 S, sino 80 S.

FOSFOLÍPIDOS(membrana)