Biomolècules

Lípids

Els lípids són un conjunt de molècules orgàniques compostes principalment per carboni i hidrogen i en menor grau oxigen, encara que també poden contindre fòsfor, sofre i nitrogen. Tenen com a característica principal el ser hidròfobes (insolubles en aigua) i solubles en dissolvents orgànics com la benzina, el benzé i el cloroform.
A diferència dels glúcids i de les proteïnes, que tenen grups funcionals característics, els lípids no tenen cap grup funcional propi. Els lípids constitueixen un ampli grup de molècules que es presenten a la natura que inclou els greixos, ceres, esterols, vitamines liposolubles (com les vitamines A, D, E, i K), monoglicèrids, diglicèrids, triglicèrids, fosfolípids, i d'altres. 

Malgrat que el terme lípid de vegades es fa servir com a sinònim de greix, els greixos són un subgrup dels lípids anomenats triglicèrids. Els lípids també comprenen molècules com els àcids grassos i els seus derivats (incloent tri-, di-, monoglicèrids, i fosfolípids), com també altres metabòlits que contenen esterols com el colesterol. 

Funcions biològiques:
-Funció de reserva energètica. Els triglicéridos són la principal reserva d'energia dels animals.
-Funció estructural. Els fosfolípids, els glucolípidos i el colesterol formen les bicapes lipídicas de les membranes cel·lulars. Els triglicéridos del teixit adipós recobrixen i proporcionen consistència als òrgans i protegixen mecànicament estructures o són aïllants tèrmics. 
-Funció reguladora, hormonal o de comunicació cel·lular.
-Funció transportadora. El transport de lípids des de l'intestí fins al seu lloc de destí es realitza per mitjà de la seua emulsió gràcies als àcids biliars i a les lipoproteínas. 
-Funció biocatalizadora. En este paper els lípids afavorixen o faciliten les reaccions químiques que es produïxen en els sers vius. 
-Funció tèrmica. En este paper els lípids s'exercixen com reguladors tèrmics de l'organisme, evitant que este perda calor.

http://ca.wikipedia.org/wiki/L%C3%ADpid
http://es.wikipedia.org/wiki/L%C3%ADpido#Funciones

Biomolècules

Glúcids 

Els glúcids són biomoléculas orgàniques. Estan formats per Carboni, Hidrogen i Oxigen, encara que a més, en alguns compostos també podem trobar Nitrogen i Fòsfor. La importància biològica principal d'este tipus de molècules és que actuen com a reserva d'energia o poden conferir estructura, tant a nivell molecular (formen nucleòtids) , com a nivell cel·lular (paret vegetal) o tisular (teixits vegetals de sosteniment, amb cel·lulosa) .Es divideixen en:
Monosacàrids, són els glúcids més simples i  estan formats per una sola molècula; no poden ser hidrolitzats a glúcids més xicotets. La fórmula química general d'un monosacàrid no modificat és (CH2O) n, on n és qualsevol número igual o major a tres, el seu límit és de 7 carbonis. Els monosacàrids posseïxen sempre un grup carbonil en un dels seus àtoms de carboni i grups hidroxil en la resta, per la qual cosa poden considerar-se polialcohols. Es definixen químicament com polihidroxialdehídos o polihidroxicetonas.
Disacàrids, són glúcids formats per dos molècules de monosacàrids i, per tant, a l'hidrolitzar-se produïxen dos monosacàrids lliures. Els dos monosacàrids s'unixen per mitjà d'un enllaç covalent conegut com enllaç glucosídico, després d'una reacció de deshidratació que implica la pèrdua d'un àtom d'hidrogen d'un monosacàrid i un grup hidroxil de l'altre monosacàrid, amb la conseqüent formació d'una molècula de H2O, de manera que la fórmula dels disacàrids no modificats és C12H22O11. Alguns disacàrids comuns són: sacarosa, lactosa, maltosa.
Oligosacàrids, estan compostos per tres a nou molècules de monosacáridos2 que a l'hidrolitzar-se s'alliberen. No obstant això, la definició de quant llarg ha de ser un glúcid per a ser considerat oligo o polisacàrid varia segons els autors. Segons el nombre de monosacàrids de la cadena es tenen els disacàrids (com la lactosa) , tetrasacárido (estaquiosa) , pentasacáridos, etc. Els oligosacàrids es troben ben sovint units a proteïnes, formant les glucoproteínas.
Polisacàrids, són cadenes, ramificades o no, de més de deu monosacàrids, resulten de la condensació de moltes molècules de monosacàrids amb la pèrdua d'unes quantes molècules d'aigua. La seua fórmula empírica és: (C6 H10 O5) n. Els polisacàrids representen una classe important de polímers biològics i la seua funció en els organismes vius està relacionada usualment amb estructura o emmagatzemament.

http://recursostic.educacion.es/ciencias/biosfera/web/alumno/2bachillerato/biomol/contenidos5.htm

http://es.wikipedia.org/wiki/Gl%C3%BAcido#Tipos_de_gl.C3.BAcidos

AZURITA (carbonato)

Color: Azul.

Brillo: Adamantino.

Transparencia: Translucido.

Sistema cristalino: Monoclinico.

Hábito: Tabular,Prismatico y Cristalizado.

Formula: Hidróxido carbonatado de cobre.

Dureza: 3.5-4

La azurita se usa como piedra ornamental, en joyería y para coleccionismo, ya que es especialmente llamativa si está combinada con malaquita. Antiguamente la azurita se molía para usarla como pigmento azul, pero ya no se usa debido a que con el tiempo se convierte en malaquita y se vuelve verde.

Diamante (elemento nativo)

Color: Blanco y Amarillo.

Brillo: Adamantino.

Transparencia: Transparente y Translucido.

Raya: Raya Incolora.

Sistema cristalino: Cúbico.

Hábito: Cristalizado.

Clasificación: Elemento Nativo.

Formula: C

Dureza: 10

Estromatolits

Els estromatolits són estructures estratificades de formes diverses estrepitoses, formats per la captura i fixació de partícules carbonatades per part de cianobacterias1 en aigües succintes que, en la fotosíntesi, alliberen oxigen i retiren de l'atmosfera grans quantitats de diòxid de carboni, per a formar carbonats que, al precipitar, donen lloc a la formació dels estromatolits.
Els estromatolitos són formes de la cèl·lula primitiva, la qual presenta llum ultravioleta de la fotosíntesi. Quan les molècules s'atrauen, les cèl·lules fotosintètiques anaeròbies quimiosintètiques perden pes i volum, la qual cosa no podrien ocupar un lloc original. Escasseja oxigen i hidrogen, però si hi ha diòxid de carboni i hidrats de carbur que permeten realitzar la minorexis. Les cèl·lules fossilitzades més nombroses es van trobar en tals roques originades a la vora de mars càlids. Al examinar-les en tall al microscopi, es distingueixen moltes capes superposades en fines làmines apilades unes sobre altres, en les que només la capa superficial conté organismes vius. Estes roques són el resultat de la unió de microorganismes unicel·lulars, les cianobacteris, que viuen en mars càlids i en aigües poc profundes. Les roques es formen molt lentament, capa sobre capa; al morir les cèl·lules es deposita el carbonat càlcic de les seues parets sobre altres, en les que només la capa superficial conté organismes vius. Estes roques són el resultat de la unió de microorganismes unicel·lulars, les cianobacteris, que viuen en mars càlids i en aigües poc profundes. Les roques es formen molt lentament, capa sobre capa; al morir les cèl·lules es deposita el carbonat càlcic de les seues parets sobre la capa anterior formant-se sobre elles una nova capa viva.
Fa uns 3500 milions d'anys, quan en els oceans ja existien milions de cèl·lules vives, van aparéixer els estromatolits i fa entre 2500 i 1000 milions d'anys, els esculls d'estromatolits estaven àmpliament expandits i produint oxigen de forma massiva, la qual cosa va ser causa de la primera extinció en massa del planeta i va provocar un canvi dràstic en l'atmosfera terrestre, notable fins als nostres dies.

Cicle de les roques

Cristalls

Els cristalls són aquells materials sòlids, els elements constitutius dels quals es repetixen de manera ordenada en les tres direccions de l'espai. Així, la propietat característica i definidora de la matèria cristal·lina és ser periòdica. Vol açò dir que, al llarg de qualsevol direcció, els elements que la formen es troben repetits a la mateixa distància (translació) . Este principi és vàlid partint des de qualsevol punt de l'estructura. 
En un cristall, els àtoms i ions es troben organitzats de forma simètrica en xarxes elementals, que es repetixen indefinidament formant una estructura cristal·lina. Estes partícules poden ser àtoms units per enllaços covalents (diamant i metalls) o ions units per electrovalencia (clorur de sodi) .
Encara que el cristall se sol confondre amb un tipus de vidre, en realitat no posseïx les propietats moleculars necessàries per a ser considerat com a tal. El vidre, a diferència d'un vidre, és amorf.

Si es tenen en compte els elements de simetria, es poden distingir set sistemes cristal·lins, que prenen el nom d'una figura geomètrica elemental. Com són: 
-Cúbic (cub) .
-Tetragonal (prisma recte quadrangular).
-Ortoròmbic (prisma recte de base ròmbica).
-Monoclínic (prisma oblic de base ròmbica) .
-Triclínico (paral·lelepípede qualsevol).
-Romboèdric (paralepípedo les cares del qual són rombes) .
-Hexagonal (prisma recte de base hexagonal).

http://recursostic.educacion.es/ciencias/biosfera/web/alumno/1bachillerato/cristalizacion/contenido1.htm

http://es.wikipedia.org/wiki/Cristal