AZURITA (carbonato)

Color: Azul.

Brillo: Adamantino.

Transparencia: Translucido.

Sistema cristalino: Monoclinico.

Hábito: Tabular,Prismatico y Cristalizado.

Formula: Hidróxido carbonatado de cobre.

Dureza: 3.5-4

La azurita se usa como piedra ornamental, en joyería y para coleccionismo, ya que es especialmente llamativa si está combinada con malaquita. Antiguamente la azurita se molía para usarla como pigmento azul, pero ya no se usa debido a que con el tiempo se convierte en malaquita y se vuelve verde.

Diamante (elemento nativo)

Color: Blanco y Amarillo.

Brillo: Adamantino.

Transparencia: Transparente y Translucido.

Raya: Raya Incolora.

Sistema cristalino: Cúbico.

Hábito: Cristalizado.

Clasificación: Elemento Nativo.

Formula: C

Dureza: 10

Estromatolits

Els estromatolits són estructures estratificades de formes diverses estrepitoses, formats per la captura i fixació de partícules carbonatades per part de cianobacterias1 en aigües succintes que, en la fotosíntesi, alliberen oxigen i retiren de l'atmosfera grans quantitats de diòxid de carboni, per a formar carbonats que, al precipitar, donen lloc a la formació dels estromatolits.
Els estromatolitos són formes de la cèl·lula primitiva, la qual presenta llum ultravioleta de la fotosíntesi. Quan les molècules s'atrauen, les cèl·lules fotosintètiques anaeròbies quimiosintètiques perden pes i volum, la qual cosa no podrien ocupar un lloc original. Escasseja oxigen i hidrogen, però si hi ha diòxid de carboni i hidrats de carbur que permeten realitzar la minorexis. Les cèl·lules fossilitzades més nombroses es van trobar en tals roques originades a la vora de mars càlids. Al examinar-les en tall al microscopi, es distingueixen moltes capes superposades en fines làmines apilades unes sobre altres, en les que només la capa superficial conté organismes vius. Estes roques són el resultat de la unió de microorganismes unicel·lulars, les cianobacteris, que viuen en mars càlids i en aigües poc profundes. Les roques es formen molt lentament, capa sobre capa; al morir les cèl·lules es deposita el carbonat càlcic de les seues parets sobre altres, en les que només la capa superficial conté organismes vius. Estes roques són el resultat de la unió de microorganismes unicel·lulars, les cianobacteris, que viuen en mars càlids i en aigües poc profundes. Les roques es formen molt lentament, capa sobre capa; al morir les cèl·lules es deposita el carbonat càlcic de les seues parets sobre la capa anterior formant-se sobre elles una nova capa viva.
Fa uns 3500 milions d'anys, quan en els oceans ja existien milions de cèl·lules vives, van aparéixer els estromatolits i fa entre 2500 i 1000 milions d'anys, els esculls d'estromatolits estaven àmpliament expandits i produint oxigen de forma massiva, la qual cosa va ser causa de la primera extinció en massa del planeta i va provocar un canvi dràstic en l'atmosfera terrestre, notable fins als nostres dies.

Cicle de les roques

Cristalls

Els cristalls són aquells materials sòlids, els elements constitutius dels quals es repetixen de manera ordenada en les tres direccions de l'espai. Així, la propietat característica i definidora de la matèria cristal·lina és ser periòdica. Vol açò dir que, al llarg de qualsevol direcció, els elements que la formen es troben repetits a la mateixa distància (translació) . Este principi és vàlid partint des de qualsevol punt de l'estructura. 
En un cristall, els àtoms i ions es troben organitzats de forma simètrica en xarxes elementals, que es repetixen indefinidament formant una estructura cristal·lina. Estes partícules poden ser àtoms units per enllaços covalents (diamant i metalls) o ions units per electrovalencia (clorur de sodi) .
Encara que el cristall se sol confondre amb un tipus de vidre, en realitat no posseïx les propietats moleculars necessàries per a ser considerat com a tal. El vidre, a diferència d'un vidre, és amorf.

Si es tenen en compte els elements de simetria, es poden distingir set sistemes cristal·lins, que prenen el nom d'una figura geomètrica elemental. Com són: 
-Cúbic (cub) .
-Tetragonal (prisma recte quadrangular).
-Ortoròmbic (prisma recte de base ròmbica).
-Monoclínic (prisma oblic de base ròmbica) .
-Triclínico (paral·lelepípede qualsevol).
-Romboèdric (paralepípedo les cares del qual són rombes) .
-Hexagonal (prisma recte de base hexagonal).

http://recursostic.educacion.es/ciencias/biosfera/web/alumno/1bachillerato/cristalizacion/contenido1.htm

http://es.wikipedia.org/wiki/Cristal

Biografia de Darwin

Charles Darwin es sin duda alguna una de las personalidades que más han representado para el avance de la ciencia en la historia de la Humanidad, sus estudios sobre la Evolución y sobre todo, el descubrimiento de la Selección Natural, marcó el nuevo rumbo de la Biología.

Nació en Shrewsbury, Shropshire el 12 de febrero de 1809 en el seno de una familia acomodada de la Inglaterra Victoriana, era hijo de un médico prestigioso, nieto por parte de padre del también médico y Naturalista Erasmus Darwin, y por parte de madre del famoso fabricante de porcelanas Josiah Wedgwood.

Tras un mediocre paso por los estudios elementales, en 1825 comenzó a estudiar medicina en Edimburgo para continuar la saga familiar, que abandonó en 1827 para ingresar en Cambridge y cursar estudios de sacerdocio, aunque tampoco esta era su vocación. Pero allí tuvo la oportunidad de acudir a interesantes disertaciones científicas que realmente le motivaron, y que aprovechó para conocer a importantes personalidades en el mundo de la ciencia, como el geólogo Adam Sedgwick que le enseñó a aplicar una metodología científica en el análisis de los hechos y al naturalista John Stevens Henslow, profesor de botánica del que aprendió a tomar datos de sus observaciones y recolectar muestras de forma detallada.

Tras acabar sus estudios en 1831 a los 22 años, obtuvo por mediación de Henslow el puesto de naturalista sin sueldo en el barco de reconocimiento HMS Beagle, que iniciaba una expedición científica alrededor del mundo. Aunque a su familia no le gusto mucho la idea, el joven Darwin se encontraba entusiasmado. Se hizo con el mayor número de instrumentos científicos y libros que pudo recopilar y subió a bordo, entre sus libros de cabecera se encontraba Principios de Geología de Charles Lyell, texto que le había impresionado.

Durante el viaje, que duró cinco años pasó muchas penalidades, continuos mareos y enfermedades que le afectaron a su salud para toda la vida, pero esto no fue obstáculo para que a su regreso hubiera recopilado una cantidad inmensa de datos y anotaciones sobre geografía, geología, botánica y zoología, así como un gran número de muestras.

A su vuelta a Inglaterra se casó con su prima Emma Wedgwood, y tras unos años en Londres se trasladó a Down, un lugar tranquilo próximo al mar, donde se dedicó de lleno a la labor de analizar la desbordante cantidad de notas que trajo consigo, de las que obtendría información suficiente para escribir varios libros. Había encontrado el rumbo de su vida.

Publicó parte de la información recogida en forma de varios libros, y aunque estaba muy bien explicar como se comportaban los animales y que aspecto tenían las plantas de remotos lugares del globo, a él le interesaba mucho más el significado de todo aquello que había visto, el cómo y el por qué.

Fue anotando sus observaciones sobre las variaciones hereditarias en sus "Cuadernos sobre la transmutación de las especies", pero cuando leyó el libro "Ensayo sobre el principio de población" del clérigo y economista político Thomas Robert Malthus, fue el momento en el que encontró la respuesta que buscaba.

Las ideas de Malthus sobre el equilibrio de las poblaciones humanas le dieron la pista sobre el mecanismo que rige el fenómeno evolutivo: la Selección Natural, que se basa en la supervivencia de los más aptos.

En 1838 Darwin ya había perfilado su teoría de la evolución, pero consciente de las repercusiones que iba a causar y del rechazo que ocasionaría su publicación en la conservadora sociedad victoriana, decidió demorarla y continuar su perfeccionamiento añadiendo ocasionalmente nuevos datos.

No fue hasta que en 1858 recibió una carta del también naturalista Alfred Russel Wallace, que le hizo cambiar de opinión.

A.R. Wallace tras sus viajes por América del sur, Océano Índico y Pacífico Sur había llegado de forma independiente al mecanismo de la Selección natural como motor de la evolución. Había conocido a Darwin en una ocasión en 1848 antes de partir en su viaje, era consciente de su prestigio como naturalista experto y en alguna ocasión había cruzado correspondencia con él sobre cuestiones de la permanencia y mutación de las especies. Por este motivo, junto a la carta le envió su corto ensayo "Sobre la tendencia de las variedades a apartarse indefinidamente del tipo original", pidiéndole que lo leyera y que si lo consideraba interesante se lo hiciera llegar a Charles Lyell.

Wallace no era consciente que Darwin hubiera descubierto la Selección natural con anterioridad, ni del grado de prioridad que tendría la publicación de su ensayo sobre el trabajo de toda la vida de Darwin. Esta circunstancia causó una profunda conmoción en Darwin, que no sabía como actuar sin quedar como deshonesto, llegando a escribir "Preferiría quemar mi libro entero antes que él pensara que he obrado indignamente".

Fueron sus amigos Charles Lyell y Joseph Hooker, conocedores de sus trabajos, y que durante muchos años le habían incitado a publicarlos los que organizaron en julio de 1858 un acto en la Linnean Society de Londres, en el que se leyó una memoria conjunta de Darwin y Wallace que posteriormente se publicó en el diario de la Sociedad.

Darwin y Wallace mantuvieron toda su vida una mutua y generosa relación, reconociendo siempre Wallace a Darwin como primer descubridor del mecanismo de la Selección Natural.

"El Origen de las especies por selección natural" se puso a la venta el 24 de noviembre de 1859, agotándose ese mismo día, en enero de 1860 salió la segunda edición, llegando a seis ediciones en vida de Darwin. Desde entonces no ha dejado de editarse siendo traducido a más de treinta idiomas. Su publicación constituía una revolución científica similar a las que causaron Galileo, Copérnico y Newton en su momento, y además como Darwin preveía causó una auténtica conmoción en la conservadora sociedad británica del siglo XIX, que lo consideraba como una herejía. Por ello recibió los más feroces e insultantes ataques a su persona durante el resto de su vida.

La importancia del "Origen de las especies" en la biología moderna ha eclipsado el resto de la obra de Darwin, y no por eso es menos importante o extensa. Una vez concluyó su obra cumbre, continuó escribiendo de forma metódica profundizando en el tema evolutivo. En 1862 publicó un libro sobre "Fertilización de las orquídeas", en 1868 "Variación de animales y plantas bajo domesticación", en 1871 "El origen del hombre", en 1872 "La expresión de las emociones en el hombre y los animales", en 1875 "Las plantas insectívoras" y "Sobre los movimientos y costumbres de las plantas trepadoras", en 1876, "Los efectos de la autofertilización y de la fertilización cruzada en el reino vegetal", en 1877 "Las diferentes formas de las flores", en 1879 "Vida de Erasmus Darwin", en 1880 "El poder del movimiento de las plantas" y por último en 1881 publica "La formación del mantillo vegetal por la acción de las lombrices", y con anterioridad al "Origen de las especies" ya había escrito en 1839 "Diario de investigaciones" sobre su viaje en el Beagle, en 1842 "Estructura y distribución de los arrecifes de coral", en 1846 "Observaciones Geológicas en América del sur", en 1851 un primer volumen de "Monografía sobre los Cirrípedos", en 1852 un segundo volumen sobre los cirrípedos. Como se puede apreciar realizó una fructífera labor de escritor sobre temas de historia natural desde geología a antropología, pasando por botánica y zoología.

Hacia 1877 a pesar de la oposición de algunos sectores reaccionarios de la sociedad, la teoría de la Evolución por medio de la selección natural había conseguido la aceptación por la mayoría de la comunidad científica, que empezó a reconocérselo públicamente y a concederle los honores durante tanto tiempo negados, obteniendo distinciones, medallas, títulos, y su pertenencia a las más ilustres sociedades de la época, hasta que apenas quedó alguna recompensa científica que no hubiese conseguido.

El día 19 de abril de 1882 Darwin falleció de un colapso cardiaco en su casa de Down, recibiendo sepultura en la nave norte de la catedral de Westminster, junto a la tumba de Newton, su entierro se celebró con todos los honores de un héroe nacional el 26 de abril, siendo portado su féretro por miembros de la cámara de los comunes, el presidente de la Royal Society, el embajador de EE.UU., varios nobles, y sus amigos Hooker, Huxley y Wallace.

Neodarwinisme

El neodarwinisme també anomenat teoria sintètica de l'evolució, és bàsicament l'intent de fusionar el darwinismo clàssic amb la genètica moderna, i va ser formulat en la dècada del 30 i el 40 (segle XX) per científics com ara G. G. Simpson, Mayr, Huxley, Dobzhansky, Fischer, Sewall Wright, i altres. Segons esta teoria els fenòmens evolutius s'expliquen bàsicament per mitjà de les mutacions (les variacions accidentals de què parlava Darwin) sumades a l'acció de la selecció natural.

 Així, l'evolució s'hauria a causa de l'acumulació de xicotetes mutacions favorables, preservades per la selecció natural i per consegüent, la producció de noves espècies (evolució trans específica) no seria ni més menys que l'extrapolació i magnificación de les variacions que ocorren dins de l'espècies.

 Cal assenyalar que a partir de la dècada dels 70 (segle XX) , i en un esforç per salvar la teoria de l'evolució del problema insuperable que representa l'absència de fósils intermedis, alguns autors com Stephen Jay Gould i Niles Elredge van proposar la teoria del "equilibrio puntuado" en reemplaçament del gradualismo de la teoria sintètica clàssica, dient ni més ni menys que esta estava efectivament difunta. 

No obstant això, davant de la vehement reacció en contra s'esta postura per part del "establishment" darwinista, Gould i Elredge van donar en gran manera marxa arrere i van tractar de conciliar d'alguna manera la teoria del "equilibrio puntuado", amb la teoria neodarwinista clàssica i hui en dia la majoria dels autors evolucionistes continua acceptant al neodarwinisme com la verdadera teoria de l'evolució.  

EVOLUCIÓ HUMANA

Els primats per als paleontolègs el punt d'inici de la història de la humanitat va començar amb l'aparició dels primats, fa uns 65 milions d'anys. Els primers d'ells eren uns xicotets animals que van començar a viure en els arbres en compte de estar en el terra, com la majoria dels mamífers. Durant el seu desenrotllament evolutiu, els primats es van fer de certs trets especials: bona visió, mans amb què es poden subjectar fermament objectes i un cervell relativament gran.

Per pertànyer a la mateixa família, les diferents espècies de primats, en especials monos i simis, guarden similitud amb el ser humà. Segons alguns estudiosos, l'últim avantpassat comú entre el ser humà i el ximpanzé, el nostre cosí més pròxim, va existir fa 6 o 7 milions d'anys. Després d'esta separació va aparéixer el primer Membres de la família Hominidae, la classificació zoològica a què pertanyen els sers humans i els seus avantpassats prehumans, com els australopithecinos. Entre els homínids no estan vaig inclouredos els simios., el cridat Australopithecus, que posteriorment va donar lloc a l'Homo habilis, el primer especímen del gènere Homo, a qui pertanyem els sers humans moderns. Els canvis en la biologia dels primats que van desembocar en els primers homínids es van donar en África: en l'Est i en el Sud. El canó d'Olduvai, a Tanzània, el nord-est d'Africa, és un dels llocs on s'han trobat els fòssils més antics que aporten dades sobre la històriaevolutiva de l'èsser humà.

Homínids 

Els límits que señaMiembro de la família Hominidaelen el començament i el final dels distints homínids no són exactes, es calcula que van aparéixer fa 4.5 milions d'anys i es van extingir fa uns 2 milions d'anys. Durant molt de temps van haver de coexistir diferents tipus, i el final d'una espècie es va entremesclar amb les generacions d'una altra en el transcurs de milers d'anys. Els científics distingixen entre diverses espècies d'homínids. Tots ells compartixen algunes característiques bàsiques: Poden mantindre's dreçats i caminar en dos peus Tenen un cervell relativament gran en relació amb les de les mones La seua mà té un dit polze desenrotllat que els permet manipular objectes.

Australopithecus 

El Australopithecus és l'homínid més antic que es coneix. Australopithecus vol dir "simio sudafricano" i s'estima la seua antiguitat fins en 4 milions d'anys. En 1925, el paleontòleg Raymond Dart va descobrir el crani d'un Australopithecus en Taung, al sud d'África. El descobriment d'este fòssil, avantpassat del ser humà i íntimament relacionat amb la mona, va provocar polèmica perquè es va trobar en África i fins llavors s'havia fundat l'origen del ser humà a Europa. En llocs pròxims a este descobriment es van trobar altres espècies d'Australopithecus (afarensis, africanus, robustus, boisei) , que van confirmar l'origen de l'home a África. Els seus restes van demostrar que estos homínids mesuraven més d'un metre d'estatura i que els seus malucs, cames i peus s'apareixien més als dels sers humans que als dels simis. El cervell s'assemblava al d'estos animals i tenia una grandària semblant al del goril·la. La mandíbula era gran i el mentó afonat. Caminaven dreçats i podien córrer, a diferència dels simis. Els seus llargs braços acabaven en mans pròpiament dites, amb els rovells dels dits planes, com les dels sers humans. Es creu que estos sers eren carnívors, perquè al seu voltant s'han trobat ossos i cranis que havien sigut picats per a extraure el moll i els cervells.

El gènere Homo 

La majoria dels científics accepten que hi ha dos grans grups, o gèneres, d'homínids en els últims 4 milions d'anys. Un d'ells és el gènere Homo, que va aparéixer fa 2.5 milions d'anys i que inclou almenys tres espècies: Homo habilis, Homo erectus, Homo sapiens. Un dels grans misteris dels estudiosos de la prehistòria és quan, com i on el gènere Homo va reemplaçar als Australopithecus. Arbre genealògic que representa la possible evolució de l'home. Fa algun temps, el diagrama haguera sigut una línia recta, però en l'actualitat els especialistes pensen que la situació va ser més complexa.

Homo sapiens sapiens 

Després del Neanderthal vingué l'Homo sapiens sapiens, que és l'espècie a la qual pertanyem els sers humans moderns. S'han trobat restes dels primers membres d'esta branca en el Pròxim Orient i els Balcans, datats entre el 50 mil i el 40 mil abans de la nostra era. 

Els Homo sapiens sapiens es van estendre per la Terra més que cap dels primats anteriors. Un grup prehistòric d'esta espècie van ser els hòmens de Cro-Magnon (32 mil anys) , cridats així per la cova pròxima a l'aldea dels Eyzies, França, on van ser trobats els seus restes òssies. Els cro-magnones van viure l'última glaciació i encara que el seu cervell no era major que el de l'home de Neanderthal, li van donar nous usos perquè, entre altres coses, van fer i van millorar molts instruments i armes. Els cro-magnones són també els artistes més antics. L'home actual no diferix bàsicament ni en capacitat cerebral, ni en postura, ni en altres trets físics, del model que l'evolució havia aconseguit en l'home de Cro-Magnon.

 P            A            L            E             O             L            I            T            I        C NEOLITIC........

Evolució humana

LLEIS DE MENDEL

1.tots els individus que descendeixen de l’encreuament entre dues races pures per a un caràcter són iguals entre ells.

2. En encreuar entre sí els híbrids obtinguts en la promera generació, els caràcters presents en aquests se separen i combinen al l’atzar en la descendència.

3. Els diversos caràcters s’hereten independentment els uns dels altres i es combinen a l’atzar en la descendència.

GENÈTICA

Definirem la genètica com la part de la Biologia que s'ocupa de l'estudi de l'herència biològica, intentant explicar els mecanismes i circumstàncies per mitjà dels quals es regeix la transmissió dels caràcters de generació en generació.

AL·LELS

S'anomenen al·lels a les distintes varietats d'un gen per a un caràcter.

Homozigotic i heterozigotic: Els individus diploides posseïxen en les seues cèl·lules dos jocs de cromosomes homòlegs, un aportat pel gàmet masculí i l'altre pel gàmet femení. Atés que els gens residixen en els cromosomes, resulta evident que per a cada caràcter l'individu tindrà dos gens. Si en ambdós cromosomes homòlegs residix el mateix al·lel direm que l'individu és homozigòtic per a eixe caràcter. Al contrari, si en cada homòleg hi ha un al·lel distint, l'individu serà heterozigòtic per a eixe caràcter. 

Dominant i recessiu: Generalment, en els heterocigóticos només es manifesta el caràcter definit per un dels dos al·lels. Aquest al·lel es diu que és el dominant, mentres que li un altre, que només es manifesta en homocigosis, es diu que és l'al·lel recessiu.

Herència intremitja: 
En altres casos, com en el del color de les flors els heterocigóticos RB (R, roig i B, blanc) per al color de les flors, són roses. Es diu que ambdós gens presenten herència intermitja, perquè és heterozigòtic i manifesta una mescla d'ambdós gens.

Genotip i fenotip: 
Els caràcters externs que exhibix un individu constituïxen el seu fenotip mentres que els gens que determinen eixe fenotip són el seu genotip. El fenotip d'un individu no depén només del seu genotip, sinó també de les circumstàncies ambientals. Es pot afirmar que el fenotip és el resultat de l'acció dels gens expressada en un ambient determinat.

http://www.youtube.com/watch?v=delPtH6UobY

MITOCONDRI

En biologia cel·lular, un mitocondri és un orgànul tancat per una membrana que es troba a la majoria de les cèl·lules eucariotes. A vegades es descriuen els mitocondris com a "plantes d'energia cel·lular" perquè generen la major part dels subministraments de trifosfat d'adenosina (ATP) que necessita la cèl·lula com a font d'energia química. A més a més de subministrar energia, els mitocondris estan implicats en processos, com la comunicació, la diferenciació i l'apoptosi, així com el cicle cel·lular i el seu creixement.

El nombre de mitocondris en una cèl·lula varia molt segons el tipus d'organisme i de teixit. Moltes cèl·lules tenen un sol mitocondri, mentre que d'altres en poden tenir diversos milers.L'orgànul està compost per compartiments que duen a terme funcions especialitzades. Aquests compartiments o regions inclouen la membrana externa, l'espai intermembranós, la membrana interna, les crestes mitocondrials i la matriu. Les proteïnes mitocondrials varien en funció dels teixits i les espècies.

Els mitocondris es troben dispersos pel citoplasma en gairebé totes les cèl·lules eucariotes. El seu nombre i ubicació varia segon el tipus de cèl·lula. Un nombre considerable de mitocondris es troben al fetge, al voltant de 1.000 - 2.000 per cèl·lula, representant una cinquena part del volum cel·lular. Sovint formen una complexa xarxa en 3D dins del citosquelet. L'associació amb el citosquelet determina la forma del mitocondri, cosa que n'afecta la funció.Proves recents suggereixen que la vimentina, un dels components del citosquelet, és fonamental per la seva associació amb el citosquelet

Les funcions més importants del mitocondri són la producció d'ATP i la regulació del metabolisme cel·lular.El conjunt de reaccions que participen en la producció d'ATP és coneix col·lectivament com el cicle de Krebs. Tanmateix, els mitocondris tenen moltes funcions a part de la producció d'ATP.

Els mitocondris tenen moltes característiques en comú amb les cel·lules procariotes. Per tant, es creu que originalment es tractava de procariotes endosimbiotics. La teoria d'una endosimbiosi dels mitocondris amb les cèl·lules hostes fou popularitzada per Lynn Margulis. La teoria endosimbiòtica suggereix que els mitocondris descendeixen d'eubacteris que d'alguna manera van sobreviure a un procés d'endocitosi de la cèl·lula, i es van incorporar al citoplasma. Els mitocondris van proporcionar a les cèl·lules hostes la capacitat d'obtenir energia per respiració en lloc de només per fermentació, i això els va proporcionar un gran avantatge evolutiu. Quelcom de similar passà amb les cèl·lules que van acollir simbiòticament els eubacteris amb capacitat de fer la fotosíntesi.  Aquesta incorporació simbiòtica anà en augment, fent que les cèl·lules estiguessin més capacitades per sobreviure. Aquesta relació simbiòtica probablement es desenvolupà fa 1.700-2.000milions d'anys.

Vidio: http://www.youtube.com/watch?v=-7w8U1bydjE&playnext=1&list=PL89C68D60FFEE9D94&feature=results_main

EL QUE MOU LES PLAQUES 

El mantell es troba en estat fluid a causa de les altes temperatures i els seus materials circulen formant corrents. Els materials més calents ascendixen. Després es fan mes freds i descendixen. A este corrent es la flama corrent de convecció en el mantell. Esta circulació és el motor que mou les plaques, també és la causa de la ruptura de l'escorça terrestre i la separació de les seues parts. I la part inferior del mantell està en contacte amb una capa més interna i calent, mentres que la part superior està en contacte amb la litosfera freda, estos canvis de temperatura produïxen els canvis de convecció. Al moure's les plaques espenten i xoquen. Quan una placa continental xoca amb una oceànica, la continental que està formada per roques menys denses continua surant mentres que la placa oceànica que és més densa s'afona i arrossega amb si a la litosfera.Les cel·les de convecció s'inicien en la zona de contacte amb el càlid nucli, que aconseguix temperatures d'uns 4500 ºC, i la calor s'acumula en la zona de separació entre el nucli extern i el mantell inferior; d'ací es propaga a través de noves cel·les de convecció que s'establixen en el mantell, fins a la litosfera que és la capa més freda i externa.

http://www.google.es/imgres?imgurl=http://cmc1tectonica.wikispaces.com/file/view/6.png/177178153/6.png&imgrefurl=http://cmc1tectonica.wikispaces.com/3%2BTECT%25C3%2593NICA%2BDE%2BPLACAS%2B%2BLA%2BSUPERFICIE%2BCAMBIANTE&usg=__wt-rOZbANr-mohA2B3qIbWRzFL0=&h=171&w=305&sz=25&hl=es&start=43&sig2=Nw4MUaYnpxnpf3133Vb0nA&zoom=1&tbnid=IcMh3W5jq4fE-M:&tbnh=65&tbnw=116&ei=yN32UKfpGMaOtQaluIGADA&prev=/search%3Fq%3Disostasia%26start%3D40%26um%3D1%26hl%3Des%26client%3Dfirefox-a%26sa%3DN%26rls%3Dorg.mozilla:es-ES:official%26tbm%3Disch&um=1&itbs=1

ISOSTÀSIA

La isostàsia és la condició d'equilibri que presenta la superfície terrestre a causa de la diferència de densitat de les seues parts. Es resol en moviments verticals (epirogénicos) i està fonamentada en el principi d'Arquimedes. Va ser enunciada com a principi a finals del segle XIX. L'equilibri isostàtic pot trencar-se per un moviment tectònic o el desgel d'una capa de gel. La isostàsia és fonamental per al relleu de la Terra. Els continents són menys densos que el mantell, i també que la corfa oceànica. Quan la corfa continental es plega acumula gran quantitat de materials en una regió concreta. Acabat l'ascens, comença l'erosió. Els materials es depositen, a la llarga, fora de la cadena muntanyosa, amb la qual cosa esta perd pes i volum. Les arrels ascendixen per a compensar esta pèrdua deixant en superfície els materials que han estat sotmesos a un major procés metamòrfic.